Quan Stephen Silver va elaborar una peculiar cola més aviat feble que es podia reutilitzar una vegada i una altra, no va aconseguir enganxar els responsables de l'empresa 3M, on treballava. Silver havia sintetitzat una pega formada per petites esferes acríliques que no destacava per la seva potència, però que mantenia els papers enganxats, permetia separar-los sense deixar marques i es podia tornar a fer servir.
La seva proposta d'utilitzar-la per untar taulers d'anuncis per adherir-hi papers no va convèncer. Però Silver era perseverant i va continuar explicant en reunions les bondats del seu adhesiu. En una de les reunions hi ha assistir el seu company Arthur Fry, que cantava en un cor religiòs. Desesperat perque no trobava la manera d'aguantar les marques quan tenia un cançoner damunt del faristol, va pensar que aquest adhesiu podia fer-li un gran servei. I així va ser.
Aquest fet va convèncer els caps de l'empresa que, després de cinc anys de proves, llençàren els primers post-it l'any 1980. El públic no s'hi va enganxar de seguida, però una campanya comercial més imaginativa va causar furor. Aviat les notes adhesives es presentaren com a eines ben útils. Així, un adhesiu d'aparent mala qualitat ha donat peu a una de les patents més reeixides dels darrers temps. Cal recordar aquesta pàgina de la història recent de la química potser marcant-la amb un post-it.
Xavier Duran, revista Sàpiens núm. 90
